dijous, 13 de setembre de 2012

¡Harriva Hespaña cono!


Desprès de la aclaparadora demostració cívica de la Diada, l'escuma feixista brolla per certes boques d'una manera brutal; escuma verda, escuma feta de rancúnies antigues, escuma de qui veu que s'acaba la broma pesada de l'espanyolisme, d'Espanya, de voler fer veure que aquí no passava res, la impotència del botxí que veu com la víctima s'escapoleix i trenca cadenes i marxa. Fixeu-vos-hi. Segons aquest coronel d'opereta - retirat, cosa que no diuen mai els seus, esclar - que hi col.labora en un diari electrònic d'extrema dreta, "Estamos en una situación calcada a la de 1936". Aquesta mena de urinari que esmento, Alerta Digital, diu que la manifestació era de "Charnegos malnacidos separatistas". Caja, Francisco Caja, l'home de Convivencia Cívica Catalana, demana l'intervenció de l'exèrcit. No deixa de ser curiós que paraules com convivència, civisme i catalana s'uneixin a una intervenció militar, però en fi...
L'ABC, que hom creu que hauria de ser el diari representatiu del conservadurisme moderat espanyol, proposa la suspensió de l'autonomia catalana. Jiménez Losantos ens commina a que marxem d'una vegada d'Espanya - com si poguéssim fer-ho! - i borda "Sois un cáncer y Cataluña no ha aportado nada a España desde 1978". Aquest respira per la ferida, i mai millor dit.

Déu n'hi do tot plegat, i això que sols he destriat algunes flors, les més pudentes, d'aquest jardí ranci i tronat que vol representar, alguns de Catalunya estant fins i tot, no tant la vindicació d'Espanya, sinó l'anticatalanisme més profund. Perquè s'ha de dir d'una vegada, un pot sentir-se català o no, o sentir-se català i espanyol, o espanyol, o no sentir-se res. De la mateixa manera, un pot ser anti nacionalista - els anarquistes, per exemple - de manera honorable, o ser nacionalista català, però no independentista o, i fins ara això passava moltíssim, ser federalista o autonomista i tenir prou amb això. Insisteixo, totalment respectable. Però no és el cas. La gent que així brama són, ras i curt, anti catalans, el que els molesta és que parlem català, que reivindiquem la nostra història, que existim com a poble. En definitiva, els molesta Catalunya i la volen destruïda i morta per a sempre més. Formen part d'una desfilada gran, que tampoc hem de menystenir-los, que integren elements com aquests, però també els empresaris catalans de tota la vida, els del Cercle, els polítics venuts, els intel.lectuals que tenen enyor d'aquella Barcelona dels seixanta, com si viure sota Franco fos la pura delícia, bé, potser per ells si que ho era.

Alguns d'aquests, que pensen el mateix que els esverats, però no són tan idiotes com per ensenyar les seves dents groguenques, corcades, pudents, ens amenacen subtilment amb arguments com ara l'escanyament econòmic, amb no pagar la festa dels catalans, que ningú sap on és però de la qual tothom parla, i amenacen amb que qui volem la independència som quatre, i que els que hi anaven a la manifestació són subvencionats o fills d'un experiment d'ingenieria social començat fa dècades. És a dir, neguen la major. Que han sortit al carrer un milió i mig de persones, posem, demanant inequívocament la independència? Doncs s'amenaça amb una mossegada dura i militarista, a l'antiga, o senzillament és diu que això no ha passat. Seguint aquesta segona línia, TVE, que paguem també els catalans, ni parlava de la manifestació mentre tota la premsa del món ho feia. Em pixava de riure quan escoltava dir l'altre dia a un contertulià, en un programa de televisió, que a Catalunya TV3 era un instrument del separatisme, i que això era dictatorial perquè la pagava tothom. Ja, i TVE què, no la paguem també els catalans?

És el retorn a primer terme del espanyolisme que no atén a raons, perquè no en té cap, de lògica. No pot convèncer a Catalunya de continuar aquest bastardeig de relació, perquè no pot dir res que sigui positiu pels catalans per tal de continuar amb Espanya. I com que no poden, s'esgargamellen, vomiten odi, treuen foc pels queixals, ens diuen insolidaris, amenaçadors, violents, minoria, ens preveuen misèries si marxem, ens diuen que no ens en sortirem pas sols, juren que faran una Quinta Columna. Barbàrie i por. Por, si, perquè si CIU ara té que definir-se i dir si independència si o no, i els "instruments d'estat" o "hisenda pròpia" són intents de mantenir el tempo fins eleccions i qui dia passa any empeny, qui té el problema més gran son els espanyols. Perquè saben que si marxem, ho diu Europa, tampoc passaria res. I al final, els catalans igual estaríem dins de la Zona Euro i ells no. No els fa tanta por la fotografia de la manifestació sinó la que s'imaginen d'aquí a deu anys. Espanya pobre, amb l'ABC, l'Alaman, en Federico i tota la patuleia, intervinguda, pagant de nou amb pessetes i cantant "Yo soy español, español, español", al costat d'una Catalunya pròspera, democràtica, sòlida i respectada arreu.

Són uns incultes i uns imbècils. Tants anys de no voler parlar català, de fer bandera de no saber dir "Sabadell", de fer acudits de catalans, de escopir-nos a la cara, de dir "Arriba España" els han portat fins aquí. De "arriba", gens, Al sòtan, i encara gràcies. Per desconèixer que la història no accepta mai faltes en matèria dels pobles. 



divendres, 17 d’agost de 2012

El mateix gos i el mateix collar


La senyora Cospedal ha dit que ja n'hi ha prou d'amenaces catalanes i que n'està ben tipa de l'extorquinament que fem a l'estat. El senyor Rajoy, en canvi, lloa les sàvies retallades que fa el govern convergent. La senyora Ortega diu que per la Diada tots hem de manifestar-nos per això que anomenen pacte fiscal. El senyor Puig diu que a la Diada és normal que hi hagi gent que és manifesti per la independència. El senyor Trias va més enllà i diu que cadascú és manifesti pel que vulgui, que no passa res. Aquest és el resum de la brillant època política que estem vivint a Catalunya ara mateix. A Madrid ens tracten com a imbècils i aquí ens tracten com a treballadors de la raó social Duran i Associats.

Està clar que tot plegat no deixa de ser allò que en música hom coneix com a variacions per un mateix tema o, en llenguatge popular, els mateixos collars per a diferents gossos. Clar que aquí potser hi han gossos més semblants que no pas altres, no se si m'explico. El comú denominador rau en la permanència catalana dins d'aquesta cosa que fot aigües anomenada espanya. Sigui com sigui i al preu que calgui. És evident que com més altes són les amenaces, els afalacs o les floretes, també ho és l'evidència de que s'ha obert un camí irreversible que no té tornada. Els agradi o no els agradi al gremi dels collars, Catalunya ha començat a treure's la son de les orelles i vol avançar cap al seu futur. En aquest avanç nota que hi ha un llast, ho nota la gent, ho noten treballadors i empresaris, professionals lliberals i mestresses de casa, estudiants i intel.lectuals. I el llast s'anomena espanya, però compte!, que espanya no és sols l'estat administratiu ni la senyora Cospedal ni tan sols el senyor Rajoy. Espanya també són els partits unionistes, els venedors de fum, els qui diuen que si el pacte fiscal se'n va en orris aleshores potser caldrà prendre un determini, però sabent que de pacte no n'hi haurà ni explicant quin determini s'haurà de prendre.

No hi ha diferència entre na Cospedal i na Ortega, perquè les dues tenen la mateixa actitud enfront de la independència. No les separa ni un bri, repeteixo, ni un centímetre, res, les dues són la mateixa mostra d'un sistema caduc, tronar, de casta, corcat i de baixa gallofa, ple de senyores que fan tuf a perruqueria barata de pel.lícula de Martínez Soria. Perquè la Cospedal és el càrrec públic que més cobra a tot l'estat, el seu marit té embolics poc honorables en els jutjats, i posseeix una fortuna bo i que demana ajustos cada dia - als pobres, a les classes mitjanes, als catalans, als petits i mitjans empresaris - i la Ortega no sé què i quant guanya, però no anirà descalça pel món. Llàstima que els diners no comprin titulacions!

Un cop més, són els mateixos gossos amb els mateixos collars, i ja ni s'amaguen. Els uneix el negoci que per a uns pocs suposa la marca espanya, i s'aferren a ella amb qualsevol pretext, el de l'extorquinament, el del pacte fiscal o el de la capa d'ozó si demà convingués.

La pena és que puc entendre que una persona com la Cospedal faci el paper que fa, perquè és espanyola al cap i a la fi, però entendre el que fa el Govern de Catalunya ja és molt més dur d'empassar. Perquè encara que no ho sembli, ells també són catalans, i potser haurien de demostrar-ho. 

dissabte, 4 d’agost de 2012

Declaració Unilateral d'Independència


Mai com ara la frase "Ara és l'hora, catalans" havia adquirit un significat més palès i rotund. Ens trobem a la cruïlla més important de la nostra recent història, i qui sap si de tota la història del nostre país. Amb un estat espanyol abocat a pidolar crèdits que s'han de pagar amb interessos d'usura, gràcies a la seva tradicional capacitat de malbaratament, amb una monarquia corrupte i de capa caiguda, amb unes institucions instal.lades en l'autocomplacència i en la destrucció de l'adversari, i en un període de decadència qui sap si definitiu, per Catalunya ha sonat l'hora, certament, l'hora de la llibertat, de la independència, del futur i de l'assoliment final de la nostra plenitud com a poble, com a nació.

No serà fàcil, i menteix qui així ho digui, però no ens ha d'importar. Cal afrontar el repte com el que som, gent de cor i de cap, perquè tenim els estris necessaris per a ser un gran estat, de la mateixa manera que ja som un gran poble. Perquè ho som, malgrat les petiteses de sempre, les enveges, les rancúnies i les factures que volem cobrar de qui no pensen com nosaltres cada dia, som un poble generós, audaç, valent, treballador i amb un talent innat per anar més enllà.

Ara cal deixar-nos de falsos miratges i sumar, però no sumar per a obtenir res de qui res vol ni pot oferir-nos; no, a espanya res hem de demanar-li, que res ens ha de donar. A qui li hem de demanar és a nosaltres mateixos, a totes i a tots, és a nosaltres a qui hem d'exigir-nos, a qui hem de demanar-nos que podem fer, que estem fent pel nostre país, per apropar el moment de la seva glòria, de la seva rotunda, i ja per a sempre, llibertat. Aquest és l'imperatiu que ens marca el moment.

Per assolir-ho no sobra ningú, al contrari, ens manca gent, gent dels nostres, gent que encara no entén que ens cal la independència per a sobreviure, gent que és de talent i que pot aportar moltes coses pel dia desprès de la independència, ens cal gent jove per la seva gosadia i gent gran per la seva experiència, ens calen dones i homes compromesos amb el seu país, nascuts aquí o nascuts on sigui, però que sentin la vibració de Catalunya al seu cor. Ens cal tot això i deixar-nos de lleis espanyoles i del que permeten o no permeten. Ens cal proclamar unilateralment la independència, en seu parlamentària, amb una majoria sòlida de partits. I per això, les bases d'aquests partits han d'acceptar la independència, han d'assumir-la, han de cobejar-la als seus cors. No totes les forces al Parlament serven aquest sentiment, prou que ho sé, però la majoria, si. Els seus votants, si. Molts dels seus dirigents, si. I, sumats, som més, som més forts, som la majoria social i nacional d'aquesta Catalunya que ja s'albira, que no ha mort mai, que sempre ressorgeix de les seves cendre encara més forta, més puixant, més sòlida.

No han pogut amb nosaltres al llarg de tres segles, i ara tampoc han de poder, perquè som tossuts, enormement tossuts, i la nostra voluntat és la de triomf, de guany, de lluita i de perseverança. Anem units, germanes, germans, compatriotes tots, i res ens deturarà. Declaració Unilateral d'Independència, aquest és el mot d'ordre. Per aquells que varen lluitar per ella i no podràn veure-ho i per aquells que encara no han nascut i tenen dret a viure en una Catalunya independent. Visca Catalunya Lliure!

dissabte, 21 de juliol de 2012

La ganivetada


Amb el reconeixement de que potser s'acollirà al fons de rescat que el govern espanyol ofereix a les comunitats autònomes que ho vulguin, el Govern català ha tancat d'una vegada per sempre la mentida en la que hem viscut tots aquests anys. Encara que diguin que és el mateix que els diners de l'ICO no ho és i, a més, tant li fa, tenint un endeutament com el que pateix Catalunya i amb les lleis restrictives que s'han fet darrerament - i les que vindran - limitant tota quanta mena de llibertat en matèria de diners pel que fa a la Generalitat.  Aquesta és, i s'ha de dir, absolutament zero. Ja no tenim mercats on anar a demanar diners. Sols ens resta la porta de l'amo que ara ho és més que mai i, per acabar-ho d'adobar, és pobre i vol fins el darrer euro dels nostres cabdals.

Una cosa hem d'agrair a aquesta nova ganivetada per l'esquena, perquè no és pas una altra cosa, i és que ara és impossible dir que el pacte fiscal esdevé el millor. Rectifico, possible si que ho és, però irreal també, perquè no pots pactar res en matèria econòmica amb qui serà el teu creditor màxim i t'impossarà condicions, si, si, condicions, que ja ho han dit de Madrid estant per activa i per passiva. Control total de la Generalitat. Aquest era l'objectiu del govern espanyol i ja ho tenim aquí, perquè amb el reconeixement del Conseller d'Economia de que no hi han diners ni per pagar nòmines i el que ja no s'ha pogut pagar aquest mes a centres concertats, és evident que ara, demà, la setmana vinent o d'aqui a quinze dies aquests els qui governen Catalunya acotaran el cap i diran amén als senyor Montoro. El punyal estarà clavat fins el fons.

Algunes persones que creuen en les Wünderwaffen, les armes secretes, diuen que tot això és una maniobra per defenestrar al President Mas, fer que creixi el descontent, maniobrar en favor de l'Oriol Pujol i que aquest acabi esdevenint el líder del partit. Em sembla una estupidesa total cas de ser veritat, perquè la nació no és un tapet de joc on projectar estratègies de política de casinet; si és mentida, em sembla un minso favor a Catalunya anar escampant barbaritats d'aquesta mena i més en el moment pressent, que és gravíssim. Tanmateix, n'hi han tantes coses que em semblen greus que podríem emplenar planes i planes, però el cert és que algunes de concretes s'hi apleguen per arribar al punt que volien els nostres enemics. Fixeu-vos-hi que ara surt el Cas Palau i que Esquerra vota en contra de que Artur Mas vagi a donar explicacions. L'argument inicial és que és un torpede dirigit a la Generalitat. Hi anirà l'Oriol. Hi ha veritat en aquest argument, però compte, que també no hi ha tota la veritat. I aquesta no és altra que el President pertany a un partit que, com tots, s'ha beneficiat de l'obtenció de diners que provenien de mans tèrboles. De Filesas n'hi han un munt a Catalunya i si el mal menor és no donar la cara, estem consolidant un estat de coses que fa un baf que esdevé irrespirable. Esquerra, que té ara mateix el cas Ausàs entre mans, deu respirar per la ferida.

Però és cert que volen carregar-se la Generalitat, i en aquest blog ja s'ha dit molts cops. El poc que tenim els molesta. Els socialistes, un exemple de petanistes exemplar, voten a favor del TGV que ha de passar per un imaginari forat als Pirineus en detriment del Corredor Mediterrani i, amb tota la poca vergonya del món, desprès diuen que s'han equivocat. És amb aquesta gentola que el President Mas volia arribar a un acord vers el pacte fiscal i és amb aquesta gentola amb qui en Duran s'entrevista i fa manetes. Fins ara, compte, que dins de CDC li han cridat a Mas l'alto i li han dibuixat aquesta bajanada de línia vermella, que diuen ara. O sigui que ni a casa seva mana el President. Duran renya Homs per dir que Montoro és un "macarra", i ha de rectificar. L'Oriol agafa el toro per les banyes i hi anirà ell a donar explicacions, i Mas no diu res, perquè si en Rajoy està desaparegut, el President no, però si fa no fa és el mateix.

Algú em dirà que no pot fer-hi res més, i jo dic que si, que ara és el moment, que ens volen abatuts, condemnats a la resignació, apàtics, barallats entre nosaltres, fent conspiracions de barraqueta de fira, aclaparats per la ganivetada a l'esquena que ens han clavat polítics i banquers, sectors econòmics i sindicals, tots vividors d'un sistema que ni és lleial amb el poble ni ha jugat net. Però, insisteixo, clar que podem fer coses i les hem de fer ara millor que demà. Hem de pressionar amb tots els mitjans democràtics al nostre abast per una proclamació unilateral d'independència, hem de lluitar cadascú des de el seu lloc per la creació d'un estat català que, ex novo, sigui un estat on la justícia sigui digna d'anomenar-se com a tal i on els drets de la majoria no puguin ser vulnerats pels de les famílies de sempre. Un estat social, just, fort, democràtic en el sentir autèntic del terme, on la veu del poble sigui la més respectada, Vox Populi Vox Dei. Un estat on la dita de Sèneca que assegura que hi han coses que les lleis de l'honor no permeten i que, en canvi, les lleis dels homes si, sigui el seu mot d'ordre. Un estat anomenat República Catalana. Mireu si podem fer-ne de coses. Tot menys rendir-nos, tot menys claudicar, tot menys anar a demanar a l'estat els diners que ens ha robat, en forma de crèdit i amb interessos.

Els de la ganivetada per l'esquena han d'aprendre que un ganivet sempre és un estri molt perillós d'emprar. Qui juga amb eines de tall, acaba tallant-se. Compte.

divendres, 13 de juliol de 2012

El que ha de venir


Fets: el govern espanyol és el culpable de més del cinquanta per cent del dèficit públic. Defugint les seves responsabilitats, carrega els neulers vers les mal anomenades autonomies que són regnes de taifes en la majoria dels casos. Amb aquest merder han volgut barrejar-nos-hi sempre i a fe de Déu que ho han aconseguit. Més. Incapaços de reduir el dèficit estatal i pidolant a Brussel.les aplaçaments, no ens els concedeixen als catalans. La Generalitat està en fallida. Tothom sap que no hi ha solució. Espanya està intervinguda de fet, i aviat oficialment, per setembre a tot estirar. L'estat ja no té autonomia financera. Això vol dir que ja no manen en res, llevat en els deures que els hi han imposat els buròcrates d'Europa, és a dir, els alemanys.

Més fets. De les úniques dues zones on la recuperació podria fer-se més palesa i amb menys temps, Catalunya - l'altre és Euskadi - és l'objectiu prioritari pel govern estatal. Vist tot això, i vistos els resultats de la línia que s'ha emprès des de Madrid, comprovat el que segueix amb polítics populars al Congrés dels Diputats i amb altres sectors de l'àmbit econòmic espanyol, puc dir amb seguretat que els que ens ha de venir serà aproximadament el que segueix.

Primer, l'estat assumirà la majoria de competències autonòmiques arreu d'Espanya. Això inclou especialment Catalunya. Mitjançant un gran acord PP-PSOE és modificarà el títol octau de la Constitució. Aquesta maniobra de gran volada està dirigida a dinamitat l'estat autonòmic, però especialment a Catalunya i a les seves institucions de govern. Amb la potenciació de les Diputacions i l'optimització dels municipis, s'anirà amb una certa rapidesa cap a un model similar al de la Mancomunitat. Congrés i Conselleries, Govern i administració catalanes restaran desmantellades fins la seva supressió total. Totes les polítiques de sanitat, ensenyament, cultura, territori, obra pública i ja no diguem economia les dirigirà l'estat. Catalunya tindrà sols als ajuntaments i a les  Diputacions per a intervenir en el nostre país. Aquest macro acord comptaria amb el vist i plau de Izquierda Unida i alguna formació més, com ara la de Rosa Díaz. El pitjor, Convergència i Unió saben perfectament que tot això està al caure i que no hi ha volta enrere. I continuen amb la comèdia del pacte fiscal, com si aquí no passes res.

Explico tot això perquè, en tant que persona que és guanya la vida opinant, crec que per un pur deure de patriotisme haig de fer públic el que sé. Estem en una situació tan extrema i greu, que fins i tot un alt dirigent del PP em va dir que no entenia com els catalans no sortíem al carrer, perquè si ell hagués nascut a Catalunya ja faria temps que seria independentista. Aquesta és la pura realitat. L'operació de ensorrar el poc que havíem guanyat ja ha començat. I ningú fa res. El Govern sap dissimular, perquè així li ho han indicat els seus valedors econòmics, o sigui, la Caixa. El poble està intoxicat pel futbol, l'automobilisme o qualsevol altra forma estúpida de tenir-nos entretinguts. Ara venen vacances i tothom embadocat mirant de distreure's. Excel.lent moment per un cop d'estat "tou", i aquest ho és, de ben segur.

Indicadors? Els que volgueu. Per què aquest divendres Joan Carles ha presidit el Consell de Ministres? Estrany, no? Això sols ho fa a Marivent, de vacances. Com és que el CNI oferta cursos per agents a Barcelona? No hi heu caigut que els sindicats organitzen manifestacions monstruosament grans a Madrid pels miners i, en canvi, a Catalunya, no han badat boca vers temes com l'espoli, el dèficit fiscal, o la independència? On son els sindicats catalans, els partits polítics catalans, les forces vives catalanes? Formen part d'aquesta enorme conspiració? O són uns babaus que no se n'assabenten de res?

Rebutjo la segona proposta. No és casualitat que el cop d'estat de Primo de Rivera, que fou capità general a Catalunya, és forgés al restaurant el Suís, a Barcelona, i tingués el suport de la Lliga i d'en Cambó. Així com tampoc és estrany que el moviment del divuit de juliol també tingués a en Cambó pagant un excel.lent servei d'espionatge al servei de Franco, amb Bertran i Musitu al front o Josep Ungria al front del servei militar d'intel.ligència. Tots catalans, clar. Sense els catalans importants, quasi bé tots provinents de la Lliga, la cosa hagués anat no dic d'una altra manera, però si més complicada. I d'en Joan March ja no en parlo.

Sense traïdors no hi ha traïció. I el poble de Catalunya ha de saber que per setembre tindrem el pitjor dels escenaris. Perquè qui ens hauria d'haver defensat sols s'ha preocupat de salvar el seu cul. 


dimecres, 11 de juliol de 2012

Prohibim els Jocs Florals!


Sempre he cregut que els catalans patim un excés de sentimentalisme. Ens encantem amb els turons retallats de l'immens teló del capvespre, ens venen al cap quatre versos d'en Verdaguer, escoltem una cançó de l'Emili Vendrell i au, a dormir que demà farà bo. Aquesta indigestió poètica, estètica si voleu, no ha donat cap resultat positiu pel país, tot i que hi han polítics que viuen de "Els sots ferèstecs" fa anys i panys. Vull dir que hi ha qui, amb una gran habilitat, hi empra aquest lirisme poètic en lloc de fer propostes serioses, agosarades i, per això mateix, convenients pel bon funcionament de la nostra pàtria.

Ho repetiré, la poesia ha fet molt de mal. Embadocats amb "El salteri de la Verge de Montserrat" hi ha qui s'ha deixat perdre fàbrica i vida. Som així? Hi ha algun cromosoma que obligui als catalans a no veure més enllà del pur papanatisme elegíac? Acabarà esdevenint una falòrnia el sentit pragmàtic tan nostrat i acabarem sent una nació de purs malabaristes de l'esperit? Penso que no, i dic penso perquè hores d'ara és impossible assegurar res. Vivim un moment d'una inestabilitat d'aquelles que són tràgicament decisives. O ens mantenim a la corda fluixa dels estats o caiem al terra, perquè la xarxa fa temps que ens la varen prendre.

Ara convindria tenir un punt de rigor, un rigor científic, exacte, més aviat matemàtic i gens donat a excessos verbals. Els governants ja en fan prou, de poesies. No cal encaterinarse amb ells, ja sabem que fan sonets a la lluna o al pacte fiscal que venen a ser la mateixa cosa, és a dir, res. Aquestes històries acostumen a pagar-se molt cares. No hi ha una sola engruna de pragmatisme dins la nostra vida política, i això que és ben esquifida, ben poqueta cosa, ben nyicris. Catalunya està abocada a deixar flors naturals i d'altres cabòries per afrontar el que hi ha. I el que hi ha és que, intervingut l'estat, sols ens queden dues opcions, o marxar o ensorrar-nos amb ell.

Si marxem, ningú diu que tot seràn flors i violes, i caldrà deixar la cosa poètica un cert temps per a fer política de veritat, política seriosa, de generar riquesa i de fer que la màquina rutlli i no perdre ni un segon parlant de qui té la culpa o qui no, mentre els de sempre s'embutxaquen els diners i van llargs d'armilla que és el que ha passat fins ara. En una situació de palpable independència, no hi hauria ningú a qui carregar-li els neulers, i això prou que ho saben les classes dirigents catalanes. Aquestes són francament partidàries de mantenir el poema fins extrems francament anorreadors, quasi bé impossibles i borgians. Mentre rutlli el seu negoci, anomenat Catalunya, la cosa ja els hi està bé.

Caldria, doncs, que la gent que encara serva una certa idea del nostre país i del que podríem arribar a ser introduïs aquesta noció bàsica, elemental, de prohibir tot quant concurs poètic hi hagués en perspectiva. Escoltat en Rajoy i veient que a Europa no estan per bromes, ja sabem que Espanya cau en fallida i que si han de treure diners d'alguna banda serà de nosaltres. I ni pactes fiscals ni el Rector de Vallfogona ens lliurarà d'aquest espoli que, per altra banda, ja fa segles que dura. Contra aquest mur no podem anar-hi amb el lliri a la mà, en Duran i les seves ulleres, i un pacte fiscal que és pitjor que una comèdia d'Alfonso Paso.

O ens deixem de lirismes, o a setembre Catalunya serà una minsa autonomia, pitjor que La Rioja, intervinguda per l'estat i sense capacitat de maniobra. No ho dic jo ni ho diu Rajoy, ho diu Europa, farta de pagar la festa dels espanyols. Quina sort, nosaltres la paguem fa segles i aquí no piula quasi bé ni Déu.

dijous, 5 de juliol de 2012

El pacte CIU-PSC i la caiguda de l'imperi romà

Convergència i els socialistes s'han vist en secret per pactar un acord de pacte fiscal. Queden a dinar en secret, però és pregonament conegut que no hi ha secret que duri gaire a Catalunya. D'entrada, perquè qui el coneix l'explica al primer que troba. S'han vist, doncs, i sembla que l'únic obstacle que els separa és el tema de la clau de la caixa, és a dir, de l'Agència Tributària Catalana. CIU vol que Catalunya sigui l'única propietaria de la clau. El PSC vol que l'estat també en tingui, de clau. Dues claus per la mateixa caixa. Es igual. La caixa està buida fa temps i tant li fa si n'hi han una, dues o tres claus. Mentre ex ministres socialistes com en Caamaño avisen del perill de possar-hi en dubte el concepte d'Espanya, aqui no passa res i parlem de claus. El Govern i el partit que el recolza fan veure que hi ha una Espanya bona, boníssima, i que tot és una senzilla questió d'interlocutors, de majories, d'encaix, i aixi anem passant els anys i els segles. Lògicament, s'ha de viure i, entre pacte i pacte, van fent els seus negocis.

El drama és tant gran, tan brutal, tan desproporcionat, que quasi bé ha esdevingut en comèdia. Ningú creu en res i tots fan veure que si. La politica ha arribat a un punt de descrèdit tant gran que ja no pot interessar a cap persona mínimament decent, amb un punt d'honor, d'orgull, de sentiment d'honestetat. Sona duríssim, però més dur és veure com es manlleven diners, potencials, glòries i futurs a tot un poble sense cap mena de neguit. Convergents i socialistes. Aquest és el paradigma de la nostra història. Les élits d'aqui, que són qui més tindrien que representar-nos i vetllar pel poble, pacten amb qui més acarnissadament ens combateixen. Sempre ha estat aixi. Cambó li reia les gràcies a Miguel Primo de Rivera, com desprès li riuria a Franco. Tots som molt catalans, naturalment, però a l'hora de la veritat mana la cartera i el negoci. El de sempre.

Si no fos perquè molts ja estem de tornada, l'indignació esdevindria enorme. Però no està passant res de nou. Les coses consolidades de Catalunya han estat sempre les mateixes. L'amo, bo i entenent que aquest amo en té un altre a Madrid, sols és fa amb els altres amos al casino. Allà fan la partida de la manilla, beuen, riuen. És com aquella escena que descriu Josep Pla quan parla del Círculo del Liceo i, amb un punt de crueltat, explica com conviuen en la serenor de l'hora de la migdiada republicans, monàrquics, gent de bé i d'ordre, tots fumant els seus cigars havans i bevent uns licors de primer ordre. Tots ben vestits, llargs d'armilla, en un ambient cómode, conegut, tranquil, tal i com diu el solitari de Palafrugell, "on les preocupacions són perfectament suportables"

Clar, mentre aquells senyors que semblaven oposats s'ajuntaven a l'hora de fer la becaina, al carrer hi havien bombes i Barcelona era coneguda com La Rosa de Foc, nom que adoptaren els del PSC pel seu pamflet barceloni i que no podia haver estat més lamentable, perquè ells són de la colla que també sesteja al costat dels burguesos de sempre. Consti que no hi tinc res contra dels burguesos, compte. Sols certifico que em fa basarda la gent que diu actuar pel poble i desprès viu com el ric que li agrada, que enveja, que vol ser. Aquest és el darrer acte d'una funció no per menys coneguda menys patètica. Convergents i socialistes pactant. El paradigma d'una terra que no és capaç de fer res més que anar votants als uns i als altres majoritàriament sense solució de continuitat.

El pitjor de tot això no és que sigui una repetició de la cantarella que deia que s'havia d'anar de Cánovas a Sagasta i de Sagasta a Cánovas. El pitjor és que dins d'aquest gran prendre pel sac corporatiu el poble està anestesiat, mirant el futbol amb la mateixa cara de babau que els romans devien veure als lleons cruspir-se als primers cristians. Això, però, no va evitar-los ser envaits pels bàrbars i caure estrepitosament en l'oblit més profund. De tots és sabut que amb la caiguda de limperi romà esdevingueren moltes desgràcies. Però als catalans no sembla que ens importi gaire aprendre de les lliçons històriques. Per això convergents i socialistes pacten, i demà seràn els populars, i desprès ves a saber. Ens agrada el circ. Però no tenim collons.